Res ja no és com semblava i res ja no és com era o pot ser mai no va ser com crèiem.

Ens sorprenem mirant al front, a casa teva; l’última morada de la teva vida, la que t’havies guanyat a base de molt treball, patiments i secrets inconfessables. Ens sorprenem mirant-la i les cames voldrien corre fins allà per estrènyer-te, olorar-te, sentir-te un cop més, per què ets la mare, la nostra mare que ha marxat ara fa tant poc i a l’hora tant temps. Voldríem fer-ho però les llàgrimes es manifesten per fer-nos entendre que has marxat, després de molt patiment.

Segurament sona molt típic, però el nostre cor porta un bocí de tu, som carn de la teva carn i així ho varem demostrar fins al últim dia procurant fer-te l’adéu més fàcil, tornant-te una mica de tot allò que tu ens vas oferir, dia darrera dia, al llarg dels anys. Ens vas deixar tranquil·la; no et calia ningú més a la teva vora que aquells que, de veritat, t’hem estimat i respectat tan en vida com després de que marxessis.

Ens retrobarem en algun lloc, allà on seràs recompensada per l’excel·lent mare que vas ser, per l’esposa abnegada i fidel. Esperem que sigui d’aquí molt temps, encara ens queda molt camí i ho farem amb les bases d’honestedat i bonhomia que tu, i únicament tu, ens has transmès durant tota la nostra vida. Alguns potser no et trobaran mai més, no mereixeran estar al mateix lloc que, de ben segur, tu t’has guanyat; tots els que en algun moment de la teva vida et van decebre, et van fer plorar, no haurien de compartir el somni dels justos... ”qui sigui frare, que agafi candela”.

T’enyorarem sempre i el teu record estarà amb nosaltres. T’estimem mare.

Els teus fills Jacint Caralps Egea, Albert Caralps Egea